“Falto de amor a mí mismo cuando en el intento de complacerte me traiciono.
Falto de amor a ti cuando intento que seas como yo quiero en vez de aceptarte como realmente eres. Tú eres Tú y Yo soy Yo.”
Aquest és un dels versos d’una oració de Fritz Perls, fundador de la teràpia Gestalt que vaig llegir el dia del meu casament per explicar com hem anat construint la nostra relació, una relació lliure, respectuosa un amb l’altre i sobretot, lluitant per superar els entrebancs que dia rere dia apareixen.
L’agost del 2019 vam decidir amb el meu ara ja home, fer un pas més en la nostra relació, volíem celebrar l’amor que ens tenim l’un a l’altre amb els nostres familiar i amics, ja que és així com entem nosaltres el concepte de casament, una festa per celebrar l’amor i la unió entre dues persones.
Des de sempre he tingut molt clar que el meu casament seria a la meva terra, el Ripollès. És un indret on hi ha pocs establiments on s’hi celebrin casaments, però en ment tenia el lloc ideal, en una urbanització de Camprodon, envoltada de muntanyes, vegetació i un clima privilegiat a l’estiu, on inclús els dies més clars, pots arribar a veure el mar. Aquí s’hi trobava l’indret dels meus somnis.
Molt amablement ens van atendre, vam fixar la data, l’1 d’agost de 2020 i vam iniciar varies trobades al llarg de l’any que encara faltava per el nostre dia i així concretar diversos detalls. Jo com a bona amant de la decoració i l’interiorisme, vaig voler ser la meva pròpia wedding planer, petició que vaig traslladar al personal encarregat dels casaments en aquest establiment. No va haver-hi cap problema.
Malauradament, al març de 2020 el nostre somni de casar-nos en aquest idíl·lic indret es va veure perjudicat per l’arribada de la Covid-19. No vam perdre mai l’esperança i després de parlar-ho amb el meu home, vam decidir que ens casaríem tenint en compte totes les mesures de seguretat.
El que no sabíem és que no només havíem de lluitar contra aquest maleït virus, sinó que també ho hauríem de fer amb la persona encarregada de dur a terme el casament en aquell lloc. La comunicació va ser fluïda fins aproximadament unes tres setmanes abans del casament. A partir d’aquí, tot es va anar convertint en un malson. Ens preguntàvem què havia pogut passar, però mai en vam treure l’aigua clara. Potser no volia celebrar el casament? S’havia pres malament que hagués volgut encarregar-me de gairebé tot el casament? Ja que els casaments que s’hi han celebrat, ella mateixa ha estat l’encarregada de preparar-ho tot, sobretot la decoració i pel que ens va anar comentant, no li donava importància a altres proveïdors com fotògraf, videògraf o pastisser.
En canvi per mi, tots i cadascun dels proveïdors d’un casament són igual d’importants. Vaig documentar-me molt per tal de tenir el màxim d’informació sobre les diferents parts d’un casament i tot allò que creia que el meu casament havia de tenir.
En veure aquesta situació, dies abans vaig redactar un document on explicava què havia de fer aquell dia ella i què havíem de fer nosaltres. Simplement havia de traslladar un sofà chester al lloc de la cerimònia, encarregar-se del carretó de begudes i servir-les mentre esperaven els convidats i un cop finalitzada la cerimònia. Tenir prou llum a la zona de sopar, ja que nosaltres només instal·làvem guirlandes decoratives, parar les taules tal i com s’explicava en el document i evidentment, encarregar-se del menjar. Tampoc vam tenir resposta referent a aquest document. Vam anar-hi diverses vegades, però no ens va voler atendre. L’última vegada que ho vam intentar va ser una setmana abans del casament. Ho va fer a la porta de l’establiment i ens va dir que tenia pressa, ja que estava planxant. El dia abans del casament també hi vam anar per començar a preparar coses. Només vam poder deixar enllestida la part de la cerimònia i deixar la resta de material per fer-ho el mateix dia del casament. De nou es va desentendre.
Va arribar el dia. Les poques peticions que li vam fer van estar, treure uns paraigües de sol del lloc on havíem de sopar, ja ho havíem demanat amb anterioritat, i no havia volgut, però per intentar-ho que no falti. Retirar l’herba seca del camp on s’havia de celebrar la cerimònia, i llum a l’hora de sopar, ja que nosaltres havíem instal·lat guirlandes decoratives només. Cap de les nostres peticions van ser ateses i vam haver de sostenir una actitud agressiva cap a nosaltres el mateix dia del casament, perquè com torno a repetir, no va voler seure amb nosaltres les últimes setmanes per poder parlar tranquil·lament i ultimar detalls. També ens va amenaçar amb cancel·lar el casament aquell mateix dia si pel nostre compte intentàvem solucionar allò que ella no volia.
Us podeu imaginar com vam passar l’estona abans de la celebració. Jo feta un mar de llàgrimes, sense dinar, ja que no van voler ni servir-me el dinar fins després d’insistir varies vegades, patint per si m’anul·lava el casament i sense poder fer cap petició. Regla número 1, per sobre de tot, el dia d’un casament: hauràs de complaure tot el que els nuvis et demanin, t’agradi o no. El dia següent es parla si ha passat alguna cosa, però així no, així no…
Mai podré agrair a la Maria i en Lars, videògrafs, a en Beto, fotògraf, a la Sheila, maquilladora, a la Sara, a l’Esther i en Francesc, floristes, i la Marta, pastissera, tot el que van fer per mi en aquell moment crucial. Tothom es va arremangar i ens va ajudar. I a la meva família i amics que tot i veure situacions desagradables van fer que gaudís tant del moment que ho oblidés tot.
Un cop passada la festa de celebració del nostre amor, com se sol dir, “vino la guinda del pastel”. Ens va fer entrar a la zona del restaurant, a les cinc del matí, i ens va emetre en un tiquet de restaurant, sí, d’aquells que surten de la màquina blanquets estrets i llargs, el preu que havíem de pagar pel casament. A tot això, mentre, jo anava recollint el que havia quedat de la taula de dolços sense una caixa on poder-ho guardar, ja que no en disposava en aquell moment. Tota la vida recordaré haver guardat les restes de la taula de dolços en la caixa de la meva corona (posem-hi una mica d’humor a l’assumpte, que s’ho mereix).
Suposo que us podeu imaginar que al dia següent seguia amb la seva actitud i no vam poder parlar de res, la seva resposta va ser: “ja que us heu organitzat vosaltres el casament, si ha sortit alguna cosa malament, és culpa vostra”. Crec que no va entendre res. No vam criticar en absolut la seva manera de treballar, sinó la seva actitud i desinterès pel casament. Tot i que si ens parem a buscar defectes segurament, en trobaríem d’aquesta part, però obviem-ho, perquè ja en vam tenir prou.
Podria explicar-vos moltes més coses que van anar succeint, però no vull embrutir més un dels dies més macos de la meva vida. Sabíem d’aquesta faceta d’aquesta persona per altres referències, però tot i així amb nosaltres mai l’havia mostrat fins tres setmanes abans. Una pena, ja que ella ens va acollir a casa seva i la vam fer partícip de tot, inclús vam obviar signar un contracte, imagineu-vos quin grau de confiança vam arribar a establir, també donant una paga i senyal per acabar així, quina decepció…
L’aprenentatge que vaig fer aquell dia, en 12 hores, dubto que mai més el torni a fer. Us he de reconèixer que m’ha costat molt mirar les fotografies i vídeo d’aquell dia sense plorar de pena. He hagut de fer un exercici d’acceptació molt gran. Tothom sap que vaig posar tota la passió del món en fer que fos un dia màgic, ho va ser, però ella em va robar el meu casament utòpic i això sí que em costarà de perdonar. Segurament ho acabaré fent, ja que el rancor no té lloc en el meu cor. Tanmateix, no vull que cap altra parella passi el que nosaltres vam passar, així que lluitaré perquè això no passi amb el poder de les paraules i el saber estar, no amb l’agressivitat verbal o bé tirant pilotes fora.
Només em queda dir que el que va passar, va ser així, i tal i com va ser, va ser meravellós.
Irene Solano
Imatges d’en Beto.
